Fa un mes i mig, Monique Richard, presidenta del Partit Quebequès –PQ–, va visitar Catalunya convidada per la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana –CAL–, una visita de la qual es va fer ressò la revista El Temps en una entrevista. M'agradaria recordar algunes de les coses que va dir, que sens dubte tenen molt d'interès per a un país com el nostre, una nació sense estat propi, igual que la quebequesa. Richard, per exemple, hi anuncia que el Quebec és a les portes de celebrar un tercer referèndum d'autodeterminació a partir del 2007, que diu que ha de ser el de la victòria definitiva. Pel que fa a la llengua, la presidenta del PQ és crítica amb el bilingüisme. En aquest sentit, afirma que el bilingüisme real no existeix, ja que quan en un país hi ha un col·lectiu de persones que parlen una altra llengua el bilingüisme és impossible perquè no existeix un equilibri efectiu. Per tant, ella defensa que si es vol que la llengua pròpia sigui reconeguda a tots els nivells no hi pot haver dues llengües oficials i que cal que en un país hi hagi una sola llengua amb la qual la gent s'identifiqui i es reconegui, una llengua que sigui eix d'identitat i de desenvolupament. En l'entrevista, feta per Xevi Camprubí, és molt interessant la referència que fa Richard a l'aspecte econòmic; contràriament al que han defensat a Catalunya els polítics catalans en tot el procés negociador de l'Estatut, ella sosté que, abans que tenir el control dels diners, primer cal tenir sobirania i que, si no, és impossible posar fi al desequilibri fiscal que, igual com a Catalunya, afecta el Quebec. Si no es disposa de sobirania no es poden controlar els diners, ja que el govern federal canadenc és sotmès a grans pressions pels territoris menys afavorits que, aliats entre ells, li reclamen més recursos, la qual cosa perjudica els ciutadans quebequesos, ja que el govern autònom té menys recursos per destinar a la sanitat o a l'habitatge. Us sona tot això? El Quebec i Catalunya són dues nacions molt semblants, que comparteixen la mateixa malaltia: no disposar d'un estat propi, una mancança que perjudica el nivell de vida i de benestar de la seva gent i que ataca directament la seva pròpia identitat i la seva llengua, constantment amenaçades per cultures i estats molt més grans i poderosos. Alhora, però, també existeix una gran diferència: mentre que a Catalunya els nostres representants polítics insisteixen a trobar solucions –que sempre acaben fallant– dins l'Estat espanyol, el PQ, l'opció política majoritària al Quebec, considera que l'única alternativa viable és la separació del Canadà.
Un altre factor a tenir en compte és la pròpia història i configuració del Partit Quebequès. El PQ, segons diu la seva presidenta, és una coalició que es va formar als anys 60 de la confluència d'una sèrie de corrents d'esquerra, de centreesquerra i fins i tot de centredreta, que es van aplegar perquè compartien l'objectiu de la sobirania. De resultes d'aquella suma de forces, el PQ avui és una formació socialdemòcrata que defensa valors com la justícia social i la igualtat, però també els relacionats amb la llengua, la cultura i la identitat i, evidentment, el dret a l'autodeterminació. Aquesta és una altra important diferència en relació amb Catalunya: mentre que aquí, per una banda, tenim un sector de independentisme que encara s'obstina a adreçar el seu discurs a col·lectius extremadament minoritaris de la societat, al Quebec tenen clar que l'instrument del seu alliberament nacional ha de ser una força política independentista transversal que aplegui des de l'esquerra fins al centredreta amb un únic objectiu comú: la independència del país. Mentre que aquí, per una altra banda, tenim unes forces polítiques teòricament sobiranistes que quan arriben al poder no triguen ni cinc minuts a sotmetre's als partits i el govern espanyols amb l'excusa de trobar endebades l'encaix perdut de Catalunya a Espanya, els sobiranistes quebequesos no tenen cap dubte que només amb la independència podran bastir un estat quebequès lliure que doni resposta a les problemàtiques econòmiques, culturals i socials dels seus ciutadans. Com que, un cop observat el panorama, crec que el Quebec està molt més a prop de la seva sobirania que Catalunya, potser que ens posem tots plegats a tirar endavant un instrument polític semblant al Partit Quebequès a casa nostra, no?
